Textos dels guanyadors del 7 Premi Literari Gausacs Amunt

Categoria 1 (de 1r a 3r)

Els Trencalosos de Pol Santacana

Fa molt molt de temps hi havia uns trencalosos que eren molt petits. Un tenia 10 anys, el seu germà en tenia 12,un altre tenia 11 i el més petit 9 i mai havien hagut de buscar menjar ja que al bosc sempre n’hi havia.
Ara feia anys que no se’n veien pel poble, però un bon matí van atacar un ramat d’ovelles per menjar-ne una.
Els habitants del poble es van espantar i van pensar com s’ho havien de fer per que els trencalossos no ataquessin els seus animals. Uns volien anar a la muntanya a fer-los fora, uns altres a matar-los, però l’alcalde va pensar que el millor era donar-los de menjar perquè no els ataquessin més.
Van pensar com fer-ho i van decidir recollir menjar de totes les cases del poble i portar-lo a la muntanya perquè els trencalossos no els ataquessin.
I així, els animals van entendre que no havien d’atacar als animals i els habitants del poble van poder seguir criant ovelles.


Sobre rodes no va tan malament de Biel Molinos

Fa 8 anys que vaig néixer.
I vaig ser feliç tota la vida. Fins el dia 5 d’abril on tot semblava que seria un dia normal.
Vaig anar a la platja i després als “Karts”. Quan tornàvem a casa la meva mare sense voler es va saltar una senyal i PUM!!!
Em vaig despertar a l’hospital els metges estaven dient
-Biel [ que així és com em dic ] aniràs amb cadira de rodes, no podràs caminar mai més. No podria fer moltes coses de les que feia…
Però mica en mica es va anar adonant que era xulo portar la cadira i que podria continuar fent moltes coses. Al cap d’uns dies jo vaig dir content:
-Sobre rodes no va tan malament!!-
Ara ha passat un any des de que ho he superat i ja no em preocupo més.
Ara també domino la cadira i corro més que els meus amics, a vegades els guanyo en carreres.


El conill sense sentit de Pau Marin

Hi havia una vegada un conill que es deia Adrià que era el conill que saltava millor i un dia mentre feia un concurs va venir un llop es va menjar les seves cames.
El conill es va quedar sense cames i tots els conills se’n reien d’ell fins que un dia es va ficar a caminar fent la tombarelles. Se li van cansar les mans i va caure cap per vall i el cap de l’Adrià va començar a botar i va seguir sent el conill que saltava més de tots. I conte contat que ja s’ha acabat.


Categoria 2 (de 4t a 6è)

La superació d’en Marc de Andreu Rodellas

En Marc és un nen hiperactiu de 13 anys. Viu a Sant Cugat del Vallès amb els seus pares i els seus germans. Ser hiperactiu significa tenir activitat constant, ser impulsiu, distreure’s fàcilment i  tenir dificultats per  concentrar-se, però tant ell com la seva família, ho porten bastant bé.

A principis de l’any 2020, el Covid-19 va arribar a la seva vida i tot va canviar: havia que portar mascareta, posar-se gel hidroalcohòlic constantment, no podia viatjar, havia de mantenir la distància de seguretat …però el més difícil de superar per ell va ser el confinament. Estar confinat li va significar passar de fer moltes coses com jugar a futbol, bàsquet,.. i el que més li agradava fer, anar d’excursió.

Amb l’ajuda del seu entorn i sobretot del seu esforç  per adaptar-se a la situació, ho va acabar aconseguint. Hi va haver dies de tot, uns on estava molt nerviós, aleshores els seus pares havien d’estar més per ell, li feien fer exercicis, deixaven de treballar per fer alguna activitat amb ell….i d’altres dies, estava més tranquil. En Marc era com una “muntanya russa”, no sabies mai com aniria aquell nou dia de confinament.

 El que està clar, és que estar amb la seva família dia a dia, sense poder sortir de casa, el va ajudar molt, es va sentir molt estimat i es va adonar que s’havia d’esforçar per fer la vida més fàcil als del seu voltant. Quan veia que es posava nerviós, avisava, practicava la respiració que els seus pares li havien ensenyat. Així dia rere dia, en Marc va anar superant aquell confinament pel que mai havia estat preparat.

Això es un exemple clar del valor de la resiliència.

 En Marc va ser capaç de superar el confinament tot i que ser hiperactiu , va mostrar una manera  de superació. Amb esforç sempre es pot aconseguir tot.


El Roberto i la seva resiliència d’Alessandro Bosco

El Roberto era un ciclista Italià molt conegut pel seu talent. L’havien seleccionat per participar a les olimpíades de Tokio l’estiu del 2020. Tothom sabia que podia fer un bon paper per l’equip olímpic italià.

Entrenava des de feia anys per entrar-hi, i ho havia aconseguit!

Però al Novembre del 2019, desgraciadament va tenir un accident de cotxe bastant greu mentre tornava d’una cursa per la regió del Veneto. L’accident li va provocar una lesió greu a les dues cames.

Els metges li van dir que no podria competir a les olimpíades. Ell es va posar molt trist en saber aquesta notícia. Però, no es va donar per vençut perquè sabia que tenia nou mesos per recuperar la seva forma i aconseguir competir a les Olimpíades de Tokio i representar el seu país.

Després d’estar dos mesos a casa reposant, que era el que els metges li havien recomanat, va començar a entrenar tres hores cada dia de l’any. Al principi, encara havia de portar el guix, però igualment anava diàriament al gimnàs  on s’entrenava per reforçar la musculatura de les cames. Cada dia, encara que fes fred, plogués, li fes mal, li fes mandra, sempre anava a entrenar perquè estava convençut que aniria a les olimpíades.

A principis del 2020, el Covid-19 va arribar a Itàlia i el Roberto no va poder anar a entrenar. Això va suposar un gran imprevist per ell perquè malgrat la pandèmia s’havia de continuar preparant. Però també era una bona notícia perquè els jocs olímpics no es farien aquell any si no al 2021 per culpa del Coronavirus i tindria més temps per recuperar-se.

Uns mesos després, la pandèmia es va estabilitzar i ell va poder tornar a entrenar.

Tenia tota l’ajuda de la família i dels amics, que el feia molt content perquè li donava molta energia i seguretat.

Finalment, va arribar el dia d’anar al Japó per celebrar els Jocs Olímpics, el Roberto estava al 100%, els metges li van donar el permís per participar als jocs cosa que a tothom li va sorprendre molt perquè després de un accident semblava gairebé impossible tornar a competir.

Van anar atletes de tot el món i el Roberto estava molt emocionant.

Desgraciadament, no va poder guanyar però va quedar en una fantàstica vuitena posició.

Però per ell era com si fos la primera i el guanyador que es deia Giovanni, va anar a buscar al Roberto i tots dos junts van aixecar la medalla.

Gràcies a aquests dos ciclistes, l’equip Italià va guanyar els jocs olímpics.

La perseverança d’en Roberto, el seu esforç i la seva resiliència, van fer que aquest esportista no es rendís després del seu greu accident i com a recompensa de tot aquest treball incansable va poder participar a les olimpíades amb més Il·lusió que si ho hagués fet sense haver tingut la lesió.


La superació del Biel d’Antonio Rodríguez

El Biel era un nen que patia de paràlisi a les cames des del dia que estava esquiant, va donar un salt molt alt i va caure malament. Llavors el van portar al metge i desgraciadament van detectar que tenia una paràlisi. Abans era un nen molt alegre  i divertit però des d’aquell moment quasi mai parlava i sempre tenia una cara trista.

Els de la seva classe s´anaven alternant diàriament per transportar-lo per tot el col·legi. Fins que un dia va conèixer un nen que es deia Joan. El Joan, recentment havia tingut un accident i des d’aquell moment també patia de paràlisi com el Biel. Però el Joan tenia una diferencia amb el Biel, i és que era molt resilient.

El Biel molts cops es sorprenia en veure’l sempre tant alegre i divertit. Sense poder aguantar més el Biel li va preguntar com podia estar content tota la estona i no pensar en la seva paràlisi. El Joan li va respondre que si estigués tota la estona lamentant-se i queixant-se del que no podia fer es convertiria en una persona trista. En canvi si pensava en totes les coses que podia fer encara que tingués paràlisis es convertiria en una persona molt alegra i bona.

Des d’aquell moment el Biel, impactat per el que li havia dit el Joan, es va transformar en una persona més pendent dels altres, agraint tot el que feien per ell i així aconseguint no pensar en les seves limitacions si no en la sort que tenia de gaudir de les atencions dels altres.


Categoria 3 (ESO, Batxillerat i Cicles formatius)

Microrelat

Las vacaciones de Wilson y Manolito d’Esther Íñigo

Se acercaba la hora. Wilson y Manolito estaban emocionados con su viaje. No conseguían estarse quietos a pesar de las repetidas advertencias que recibían. Llegó el gran día para ellos y no podían reprimir su euforia. 

-¡Conseguiréis que pierda los nervios! -repetía la madre. 

El tictac del reloj golpeaba su cerebro como un martillo. Hoy más que nunca. Se levantó y paró las manecillas como si así hubiera conseguido detener el tiempo. Pero este fluía implacable.

Solo llevarían una pequeña maleta y una bolsa de rafia del supermercado más cercano. Era suficiente. Nada importante que llevar, excepto dos mudas semirroídas y cuatro retratos de la familia para los abuelos, que no habían podido disfrutar de su infancia a causa de la distancia.

Finalmente sonó el teléfono. 

-Ya es la hora. ¿Estáis preparados? -dijo una voz apagada al otro lado de la línea.
-Sí, estamos listos -respondió la madre sin fuerzas. Era su abogado de oficio.

– ¡Bieen! ¡Por fin nos vamos de viaje! -exclamaron los niños llenos de alegría. 

-Mamá, ¿no estás contenta? Sonríe. Ya nos vamos -decía Wilson.

Recorrió con los ojos la habitación donde estaban y los fijó en los de su madre.

-¿Por qué no has preparado todavía tu maleta? -advirtió Wilson, el mayor de los dos hermanos.

Sonó el timbre. La madre abrió la puerta y murmuró:

-Por favor, sean discretos. Ellos no saben nada, no entienden de desahucios.

-Tranquila, señora, respondieron, no es el primer caso ni el último, desgraciadamente.
La madre les dio las llaves y miró la casa por última vez.

-Mamá, ¿por qué lloras? -dijo sorprendido el pequeño de los hermanos.

La madre solo llevaba encima dos billetes de ida, infantiles, y 50 euros para empezar una nueva vida, sola.


Una falda y el coraje de Max Llobet 

Todos querían a Marcos, hasta el día en que dejaron de hacerlo.

Aquel día, en el que solo me quería yo, abrí el armario de par en par. Corté mis trajes y salieron ocho faldas, tres tops y cuatro mascarillas a juego.

Antes de salir al paseo… acorté la falda tres centímetros.


Narrativa

Una paraula de nou lletres de Laia Bulach

Vaig respirar profundament. Mai m’havien agradat les visites al metge, per molta amabilitat que mostrés la doctora. Aquest any, com qualsevol altre, em tocava anar a fer la revisió. Però per res m’imaginava el que passaria a continuació. La meva vida no tornaria a ser mai el mateix. La notícia seria dura. No m’ho esperava per res del món.

La doctora va sortir. Va cridar el meu nom i la meva mare em va fer un somriure encisador, dels que només ella sap fer. Agafades de la mà, vam entrar juntes a la consulta. La doctora, la mateixa que altres anys, era simpàtica, però aquell dia ho va ser més que mai; sobretot a partir del moment que em va donar la notícia que, en certa manera, destruiria la meva vida.

La doctora em va fer unes preguntes sobre si menjava o dormia bé. Em va preguntar si tenia la regla. Ho vaig trobar molt incòmode. Li vaig respondre amb sinceritat; sí, la tenia, tot just feia un parell de mesos. Era molt aviat, potser massa i tot, tractant-se d’una nena d’onze anys. Després em va mirar les orelles i les dents, i un seguit de coses més, com sempre. Quan ja s’estava acabant la revisió, em va dir que em posés dreta i em tragués la samarreta. Vaig obeir. I llavors, dirigint-se a la meva mare, la doctora va dir dues paraules que no oblidaria mai.

  • Té escoliosi.

ESCOLIOSI. Una paraula. Nou lletres. Es repeteixen la O, la I i la S. Juntes formen SOI. Res de l’altre món. ESCOLIOSI. Tan senzill. Una sola paraula que et pot canviar completament la vida en uns segons. Jo desconeixia aquell nom.

Durant la mitja hora següent, la doctora ens fer cinc cèntims de la malaltia. Ens va enviar a fer un escoliograma (una radiografia de l’esquena sencera). Un cop fet, vam anar a veure una doctora especialista en el tema, que ens va explicar molta cosa. Us faig un resum de què vaig captar (que és poc):

És una malaltia que afecta la columna vertebral. Suposo que tots sabeu que, en els casos normals, està recta. En el meu cas i en el de tots els que patim escoliosi, tenim la columna corbada. Sí, ho heu sentit bé, tenim una corba. O dues, en molts casos. Jo en tinc una de dorsal i una de lumbar. Se’n diu patró quatre corbes.

Normalment passa a noies més grans, que tenen cap a 14 anys, quan estan acabant el desenvolupament, però amb mi ha passat tot molt ràpid. Estic a cinquè de primària i ja em passa això.

La doctora ens explica que la meva corba és rellevant i no passa desapercebuda; i que s’ha de tractar.

Diu que hi ha gent a qui han d’operar, però que no serà el meu cas. Amb un “corsé” (vés a saber què és això), i dedicació, la podem estabilitzar. El pitjor és que l’escoliosi no té cura ni millora; l’objectiu només pot ser que no empitjori. A més a més, l’operació no és efectiva en tots els casos. Però jo la segueixo veient com una via d’escapament.

Jo mai no havia tingut problemes de salut. No m’havia considerat afortunada, però ara m’adono de la sort que tenia. Cal estar malament per veure que abans estaves bé. Quan vaig tornar al col·legi, vaig preferir no dir-ne res. Era dur veure tota aquella gent feliç, sabent la meva realitat era diferent; tenia un pes a arrossegar. No sabia gaire com prendre-m’ho. No sabia què pensar al respecte. No sabia si això condicionaria la meva vida. De cop i volta, no sabia res. Com va dir Plató, només sé que no sé res.

***

A vegades m’agrada mirar enrere i recordar tot el que ha passat. Encara recordo aquella visita al metge, fa pràcticament dos anys, que em va canviar la vida. Va ser dur afrontar la realitat. Vaig passar per diferents fases. La primera va ser la pitjor. Però ara m’adono que no va ser tan difícil. Sovint, quan estem en situacions complicades, semblen el pitjor, però després descobrim que no n’hi ha per tant.

Avui torno a anar al metge. He portat un corsé durant dos anys, ara ja només el porto a la nit. Vaig estar fent uns exercicis complicats i específics per l’esquena, però els últims tres mesos m’he relaxat i sovint no els he fet. La columna va mantenir la corba incial durant el primer any, però fa una setmana vam anar a un hospital a fer un altre escoliograma per poder veure l’evolució del segon any. Resultat; l’esquena havia anat de mal en pitjor. El metge no ho entenia, representava que ja havia acabat per complet el desenvolupament. Suposo que es devia al fet d’haver-me relaxat en relació els exercicis i haver portat menys el corsé.

Per primer cop, ens van parlar d’operar-me. Jo ho veig com una via d’escapament a la malaltia. Avui anem al doctor de mútua privada, per demanar la seva opinió. Per via pública van trigar dos anys a atendre’ns, i va ser aquest doctor, el privat, el que em va recomanar portar el corsé. Ens fiem plenament d’ell.

Arribem a una saleta, que m’és molt familiar. Li exposem el problema i li donem el CD amb l’escoliograma. Ens diu que ni parlar-ne d’operació. Diu que molta gent després de l’operació té dolors i molèsties (cosa que no he tingut) i que l’operació és complicada. Però ell no aconseguirà ficar-me aquesta idea al cap.

Parlem sobre diferents vies de tractament i quedem que deixo de portar el corsé, però diu que caldria reprendre els exercicis, cinc cops a la setmana i fer esport tres cops a la setmana. No m’ha agradat mai l’esport, i aquest any, més que mai, l’he intentat evitar. Doncs ja veieu com me n’he sortit.

No sé gaire com trobaré el temps. Tinc moltes afeccions, moltes passions, i ja em costa trobar el temps per elles. També existeix una cosa que es diu mòbil, que tot i que l’intento moderar, m’ocupa temps, massa temps. Com caram trobaré jo l’estona per fer els exercicis i l’esport? M’hauré de desapuntar d’alguna activitat extraescolar. Ja ho parlarem amb els meus pares.

En sortir de la consulta, el primer que faig és esclatar a plorar. Jo segueixo aferrada a la idea que l’operació és la solució, per molt que m’hagin fet creure el contrari. Fins llavors havia dut molt bé el problema de l’esquena, però cada cop resulta més dur.

El tros de cinquè i sisè, no m’havia molestat haver de portar el corsé al col·legi, la gent havia acceptat el meu problema amb l’esquena i ningú s’havia burlat de mi; tothom m’havia recolzat. Això m’havia donat força per seguir endavant. En aquells moments, tampoc m’importava massa el meu aspecte físic.

Però a l’estiu em vaig tornar presumida. Com molts adolescents, suposo. Vaig dir, una i mil vegades, que no pensava anar amb el corsé a l’institut. Vaig ser tan pesada i havia sigut tan freqüent amb els exercicis que em van deixar relaxar-me. Aquesta relaxació, conjuntament amb la falta d’exercicis, ha produït l’empitjorament de la columna.

A parer meu, tot és culpa meva. I ara tinc una segona oportunitat, que si no aprofito, se’n va tot a la merda. He de ser constant, és la meva darrera oportunitat, per mi i per l’esquena. No és que hagi de morir, però no sé què passarà després. Un conegut llunyà meu fa tres anys que està de baixa de la feina per escoliosi. Per què l’havien operat malament. L’operació és delicada, no tinc ni idea de com serà, (en cas que me l’acabin fent) però suposo que t’han d’obrir quasi tota l’esquena per poder fixar-te la columna.

Mentre penso tot això, em vaig dirigint a l’estació. La meva mare s’ha quedat allà treballant (té la feina al costat) i jo he de tornar sola en tren a casa. Ja hem fet el trajecte altres vegades, juntes, sinó no me’l deixarien fer sola.

És una merda. Ara que ho penso, la meva vida s’havia tornat mitja merda des que tinc la malaltia. Sé que hi havia gent que estava pitjor, potser amb càncer o alguna altra cosa, però per què ser positiva? Jo soc la principal perjudicada. I m’han dit que seguiria perjudicada de per vida. Quina il·lusió. Si tot ha de ser una merda, i he de condicionar la teva vida a través d’això, per què seguir vivint?

Mai m’he plantejat suïcidar-me. Abans, la meva vida era plena i jo era feliç. No em faltava res i no em queixava. I ara què? Què em queda? Una esquena torta? No tinc gaire informació del tema, no tinc coneguts amb aquestes idees ni res. Però seria un moment i deixaria de patir. S’acabaria tot. No existiria el després. I la meva esquena no patiria més.

Estic a l’andana. El tren arriba en dos minuts. Per què no saltar a la via? Seria una mort instantània, gens dolorosa. Tots els problemes se solucionen, o això diu ma mare, però aquest? Ja em diràs tu quina solució hi trobes.

Tanco els ulls. Potser val més esperar i fer-ho amb més preparació. I si em tiro a la via i el tren no m’arriba a matar? Estaria ingressada a l’hospital. Això seria encara més dolorós. Però també seria complicat, si ho fes més endavant, acomiadar-me dels éssers estimats. Els comiats són durs. Però, i si no m’acomiado? Llavors seria encara més dur, ells desconeixrien els meus plans.

El més fàcil és agafar ara, enviar un missatge als éssers més estimats, dir-los-hi que ho sento i els estimo i dir adéu a la vida. Ja n’hi ha prou. Potser no entendrien els motius, però jo ja no patiria més. La decisió està presa.

I és quan vaig a agafar el mòbil, quan veig un missatge de la meva millor amiga. És un missatge de veu. M’acosto el mòbil a l’orella i sento:

  • Hola guapa!! Com ha anat la visita al metge? Hi ha bones notícies? Aquesta tarda et truco i m’ho expliques tot. Espero que estiguis bé. Recorda que em tens al teu costat pel que necessitis! T’estimo preciosa.

Arriba el tren. Jo estic massa pensativa per saber si aquell tren és el meu, però hi pujo. Quan les portes estan tancades, m’adono que no era el tren que necessito. A la següent parada baixo, sec a l’andana i em poso a reflexionar.

La meva millor amiga. Una santa. La persona perfecta. Jo soc immensament afortunada de tenir-la al costat. Com em pot passar pel cap morir i deixar-la així? Això la destrossaria.

Els meus pares. Sempre han estat al meu costat. Han mogut tots els fils necessaris i han pagat una quantitat colossal de diners per la meva esquena. Com puc ni que fos pensar a abandonar-los? No podrien sobreviure.

Els meus amics i amigues. M’ajuden i m’accepten. Soc diferent d’ells i elles. No soc popular, ells sí. Però em deixen venir. M’estimen, a la seva manera. Com se’m pot acudir marxar? Es posarien molt tristos.

I així la llista podria seguir (oncles, tiets, avis, cosins, companys de música, companys de classe, etc). Per què no he pensat en ells? Tot s’acabaria per mi, però ells què? Haurien de sobreviure i afrontar les conseqüències del que jo havia causat. Com he pogut ser tan egoista?

He de ser forta per ells. Aguantar. Sobreviure. Tot se solucionarà. Cal ser positiva.

Però també he de pensar en mi. Sí, puc sobreviure, però a quin preu? Al de patir i patir, la resta de ma vida? No; en aquest cas, és millor morir.

Jo segueixo amb un debat intern, fins que arriba una senyora gran i s’asseu a prop meu. Deu tenir uns setanta anys. Porta el cabell molt llarg per ser tan gran i sembla la típica iaia que està en plena forma. Porta roba de gimnàs, però la cara no està precisament alegre.

Té els ulls molt vermells i inflats i li cauen llàgrimes per les galtes. No ho intenta dissimular, ella plora i treu la seva pena cap enfora. Pobra. No em puc ni imaginar el que li deu haver passat.

La senyora semblava necessitar un mocador i jo, que en porto, n’hi ofereixo un. Ella l’accepta, amb molt de gust, i em pregunta:

  • Vols saber què em passa, joveneta?
  • Si vostè m’ho vol explicar, l’escoltaré amb molt de gust.

Espero haver sigut prou amable. La velleta es moca i explica:

  • La meva filla ja no hi és.
  • Em sap greu. L’acompanyo en el sentiment – li contesto, en el to més comprensiu possible.
  • Gràcies. Ella feia temps que es volia llevar la vida ella mateixa. Al final, la vida li ha girat la cara. Li ha agafat un atac de cor. Però almenys m’he pogut acomiadar d’ella com cal.
  • Quina sort.

No dic res més i ella tampoc. No estic en condicions de fer res, jo. Em giro i veig la cara de la senyora, plena de dolor i patiment. Sembla una ànima en pena. Allò és just el que necessito per adonar-me que no es pot jugar amb la vida i la mort. No puc ni imaginar-me si això és ma mare. Com la faria patir si marxava. Com es ficaria la culpa. Si continuaria vivint o no. No m’entra la idea al cap. Aquesta velleta, de la qual el nom m’és desconegut, m’ha ensenyat una lliçó important, i em giro per donar-li un agraïment, el més sincer possible:

  • Gràcies, senyora. M’ha ensenyat molt.

La senyora, com és d’esperar, fa una cara de desconcert molt òbvia. Però jo he de marxar, de manera que li faig una salutació i me’n vaig, deixant-la amb aquesta cara d’incredulitat.

Després de meditar una estona i considerar les alternatives, arribo a la conclusió que he de trobar la manera de conviure amb la malaltia. He d’assumir el que tinc, pair-ho i comprendre-ho. Però no és tan fàcil. I de qui és la culpa?

Tot és culpa meva, només meva.

Primer, hauria pogut portar més hores el corsé. El portava 20 hores, almenys al principi, doncs el podria haver portat les 24 hores del dia. Per què no?

Hauria pogut fer els exercicis dos cops al dia, en aquell moment tenia temps. Per què no?

Més tard, podria no haver sigut tan pesada per què em reduïssin les hores de corsé, llavors l’hauria dut més i l’esquena no hauria fet l’últim augment. Per què no?

A continuació, no hauria hagut de deixar de fer els exercicis per res del món. Si ho hagués intentat, segur que hauria pogut trobar el temps necessari. Per què no?

I també podria haver fet moltíssimes coses més, que ara no em passen pel cap.

Espera. Un moment. De què m’estic queixant? Per què em vull suïcidar? Per què estic fotent la culpa als altres? I per què després me l’he ficat tota a mi?

Només per la malaltia? Una malaltia amb què no he tingut dolors i només he hagut de portar un corsé (molest, sí, però al final t’hi acostumaves) i uns simples exercicis mitja hora al dia. Per això? De veritat? De debò? És cert? Soc una imbècil.

Ja n’hi ha prou. D’ara endavant només hi haurà pensaments positius dins el meu cap. (Almenys això em proposo). Mentre he pensat tot això, ja soc a casa. Sec al sofà, respiro profundament i em poso música.

Quan arriba la meva mare conversem una estona, per tal de trobar el temps per fer el que ens han dit (esport i exercicis). No cal fer més, però tampoc menys. Quan acabemt, em comenta:

  • Escolta noia, sí que t’ho has pres bé. M’ho esperava pitjor. Ja m’havia preparat tot un discurs i…

Somric per dins. Aquest discurs ja me l’he fet jo, sola, al tren. Tot el patiment que hauria explicat a la meva mare, l’he passat jo sola. Però almenys no he fet patir ningú. Això em fa sentir plena i despreocupada, un altre cop.

  • Doncs mira mama, soc més madura del que et penses.

Ella també somriu, amb un somriure d’aquells que només les mares saben fer.

***

Quins temps, aquells. Des d’aquella tornada en tren, no he tornat a patir. He fet el que em deien, sempre disciplinadament, i tot ha anat bé. L’operació, que tanta solució em semblava, no ha sigut necessària. I ara estic aquí, amb els meus vuitanta anys, i amb una columna que té una corba de més de setanta graus, i ben orgullosa que n’estic. Sí senyor.


Desierto de Laia de la Torre

De repente sentí un escalofrío recorrerme la columna. Miré a mi alrededor y vi que me encontraba en la nieve. Todo a mi alrededor era blanco. Pero no era la primera vez que estaba ahí. Me puse a andar y miré hacia abajo. No llevaba nada puesto. Estaba desnuda y tenía mucho frío. Me tumbé en el suelo, me hice un ovillo para calentarme y me puse a dormir.

Me desperté porque noté un repentino calor. Esta vez, al abrir los ojos, estaba en medio de un desierto. Todo hasta donde alcanzaba mi vista era arena, no había nada más. Ahora tenía sed y calor, mucho calor. Volvía a estar desnuda, pero esta vez lo agradecí. Estuve andando durante más de media hora y mis fuerzas se iban agotando. Súbitamente, oí una voz que me era familiar. Cuando me giré para ver si había alguien detrás de mí, no encontré a nadie. Pero, cuando volví a darme la vuelta, un oasis había aparecido ante mí. Estaba formado por dos palmeras y algunos arbustos. En medio de los árboles había un pequeño charco. Fui corriendo y empecé a beber agua. No pasó más de un minuto, que mi única salvación en medio de la nada volvió a desaparecer. Así que, una vez más, retomé mi marcha. Después de un tiempo indefinido, me tumbé y me volví a dormir.

Esta vez, cuando abrí los ojos, vi un techo con dos luces blancas. Nunca me había despertado así. Cuando hice el amago de levantarme, me di cuenta de que no podía moverme. Notaba mis músculos entumecidos y me dolía todo el cuerpo. Pero mi mayor sorpresa vino cuando, al bajar la mirada hacia mis piernas, me di cuenta de que solo tenía una. La sensación que me invadió en ese momento fue muy extraña. Notaba que la extremidad estaba ahí, pero cuando miraba, no había nada. Rodé en la cama para ponerme de lado y vi que estaba en una habitación.

A mi derecha, había un gran ventanal con vistas a Barcelona. Debajo de la ventana, vi dos sillones negros confrontados. Al lado de estos, enganchada a la pared, había una cómoda con flores y algunas cartas encima. En una de ellas pude leer que ponía: “Te queremos, Cristina”. En la pared donde estaba apoyada la cómoda, colgaban dos cuadros con fotografías de edificios. En la esquina, al lado de una puerta, había un colgador sin ninguna prenda. A continuación, había otra entrada y al lado un dispensador de jabón. Entonces, me di cuenta de que había otra cama junto a la mía. Estaba cubierta con sábanas blancas, iguales que las de mi cama. Entre las dos, había una mesilla de noche de madera, con una lámpara encima. Quise intentar encenderla, pero cuando alargué el brazo, algo me lo impidió. Miré mi brazo y vi que tenía unas vías que se introducían en él. Los seguí con la mirada y contemplé que iban hasta una bolsa que colgaba de unos tubos de hierro. Estas bolsas contenían un líquido transparente que no sabía qué era. Un montón de dudas se apoderaron de mí. ¿Dónde estaba? ¿Por qué me faltaba una pierna? ¿Por qué había una postal con mi nombre y muchas flores? ¿Qué me estaban suministrando a través de esos tubos? ¿Qué me había pasado? ¿Por qué no recordaba nada? ¿Por qué notaba que no me podía mover?

Me quedé pensando unos minutos, intentando recordar algo. Y, de repente, de la nada, unas imágenes acudieron a mi cabeza. Me vi hablando y riendo con mi hermano en un coche. Escuchando música. Mi padre iba delante, conduciendo junto a mi madre, que iba de copiloto. A continuación, unas luces que me impedían ver, seguidas de un fuerte ruido y, después, todo negro.

Estaba sumida en mis pensamientos, intentando recordar algo, cuando la puerta se abrió. Vi entrar una cara conocida, que resultó ser mi hermano. Le sonreí y la mirada que me devolvió fue de sorpresa. Me extrañó que llevara una mascarilla puesta. Entonces, dio media vuelta y salió corriendo por donde había entrado. Así que volví a quedarme sola.

Al cabo de media hora entraron mi hermano, una mujer que no conocía vestida con una bata blanca, seguida de otra mujer con un mono azul, los tres con mascarilla. Todos me miraban muy sorprendidos, como si tuvieran un fantasma ante sí. La mujer de la bata blanca se acercó a mi cama y me miró fijamente. Yo le sostuve la mirada. Después, la dirigió a una carpeta que tenía y me volvió a contemplar. Entonces, separó los labios y dijo:

– Buenos días, Cristina, ¿me oyes?

Esa voz me sonaba demasiado. La había oído antes pero no sabía dónde. Y me transmitía una sensación de miedo. De mucho miedo. Otra vez más, un frío que no sabía de dónde venía, se apoderó de mí. Reaccioné unos minutos más tarde y contesté:

— ¿Dónde estoy?

— Sí que me oyes —concluyó ella sola—. Cristina, estás en un hospital y ahora tenemos que hacerte algunas pruebas. Esta enfermera te llevará a otra sala y ahí realizaremos los estudios.

— ¿Pero, qué me ha pasado?

Mi pregunta no obtuvo respuesta. La chica del mono azul empezó a mover mi cama hacia la puerta. Cuando la cruzamos, mi hermano se hizo a un lado y me miró, aún con la expresión desconcertada. Mis ojos le pidieron ayuda, que me explicara qué había pasado, pero él simplemente apartó su mirada.

Me llevaron por pasillos y más pasillos. Yo solo veía el techo. Era blanco con unas luces demasiado frías que me recordaban a las imágenes que había recordado. Oía las voces de la gente andando por los pasillos de ese hospital y notaba sus miradas curiosas sobre mí.

Una puerta se abrió y entramos en una habitación. Un chico se asomó a mi cama y me dijo:

— Hola Cristina, soy Toni. Ahora te vamos a poner unos cascos con música y te vamos a meter dentro de un tubo para explorarte el cerebro. Si te agobias puedes darle a este botón — explicó mientras me daba un mando de color negro.

Le di las gracias y le sonreí. Me gustó que se presentara y me dijera qué me harían. Era el primero en darme explicaciones en aquel sitio.

Seguidamente, noté cómo me levantaban y me ponían en otra cama. Luego oí cómo se cerraba una puerta y me empezaba a mover. La música empezó a sonar en mis oídos y me gustó. Me gustó mucho. Hacía demasiado tiempo que no oía música. Como me había explicado Toni, me metieron en un tubo, que más tarde supe que era un TAC.

Además de esta prueba, me hicieron tres más. Cuatro horas después, volvía a estar en esa habitación llena de flores.

La mujer de la bata blanca estaba allí, esperándome junto a mi hermano.

— ¿Cómo te encuentras Cristina? — me preguntó—. Supongo que cansada después de tantas pruebas. Tengo que explicarte y resolver algunas de tus dudas. Así que empecemos.

Me quede observándola, sin decir nada. Ella tomó mi silencio como una afirmación para que empezara:

— Estás en el hospital de Sant Joan de Déu. Hace tres años, cuando ibas con tus padres y tu hermano en coche, tuvisteis un horrible accidente de tráfico. Allí perdiste la pierna y te quedaste en coma. — Justo en ese instante, me vinieron a la mente el resto de imágenes que no había recordado a la cabeza. Las luces que me habían deslumbrado eran de un coche y habíamos chocado contra él. La música se paró después del golpe y el coche empezó a dar vueltas y más vueltas. Hasta que todo se volvió negro.

— Tú y Miquel —comentó señalando a mi hermano— quedasteis muy malheridos, pero os pudimos salvar. Pensábamos que tú no despertarías nunca. Aun así, aquí estás. Pero tus padres no tuvieron tanta suerte. Murieron en el impacto. Lo siento mucho de verdad.

Empezaron a salir lágrimas de mis ojos. Empecé a llorar y no podía parar. Era como un grifo abierto. Noté el abrazo reconfortante de mi hermano alrededor. Pero no podía parar. Estuve llorando hasta que me quedé seca, hasta que ya no me quedaron lágrimas. 

Media hora más tarde, la doctora volvió. Me contó algunos detalles más del accidente y de mi coma. Pero yo no oía nada. O la oía pero no la escuchaba.

Al día siguiente, me despertó la enfermera con el desayuno. Antes de irse, me comentó que me harían algunas pruebas más, aunque algunos menos que ayer. Cuando terminé de desayunar, me vinieron a buscar. Para la hora de comer, ya había vuelto a la habitación y me encontré a mi hermano, que estaba esperándome. Me volvió a sorprender verlo con mascarilla. Sonrió con la mirada y le dijo a la enfermera que no me trajera comida, ya que él me había traído sushi. ¡Mi comida favorita! Nos sentamos en mi cama y empezamos a comer y a hablar.

Me contó que le había costado mucho superar la muerte de mis padres y que había vendido la casa porque le traía demasiados recuerdos dolorosos. Además, saber que yo aún estaba viva, pero que podía ser que nunca despertara, le causó mucha angustia y dolor. También me dijo que ya había acabado el bachillerato y que estaba estudiando psicología en la UAB. Igualmente, me comentó que tenía novia desde hacía un año y que le había hablado mucho de mí, incluso que algunos días me había venido a visitar. Por otro lado, me explicó que los tíos y los abuelos tenían muchas ganas de verme y que ellos también habían venido a verme en estos últimos años. Me alegró saber que no se habían olvidado de mí.

Cuando acabamos de comer, la doctora entró y me explicó que los resultados eran buenos y que, mágicamente, me estaba recuperando. Aún tendría que quedarme dos semana más en el hospital en observación y haciendo recuperación. Pero luego ya podría irme a casa, aunque los primeros meses tendría que volver tres veces a la semana al hospital para hacer la recuperación de la pierna.

Entonces, se me ocurrió preguntar:

— Si llevo en coma tres años, ¿eso quiere decir que ahora tengo diecisiete?

— Sí Cristina, tienes diecisiete años.

Me quedé callada. Pensé en todas mis amigas, esas a las que tanto quería. Pero sobre todo pensé en Julia, mi mejor amiga desde que éramos pequeñas. Todas ellas ya debían estar en bachillerato y debían llevar una vida completamente distinta a la de hace tres años atrás. Me los había perdido. Una sensación agobiante me empezó a invadir. ¿Cómo estarían ahora? ¿Se habrían olvidado de mí? ¿Qué haría cuando saliese del hospital?

Al ver que no contestaba y que me quedaba seria, mi hermano dijo:

— Julia te ha venido a visitar mucho. Al principio venía más, pero al empezar bachillerato ya no tenía mucho tiempo. Marina, Bea y Laura venían menos, pero no se han olvidado de ti. De hecho, cuando me las encuentro por la calle me preguntan cómo estás. Seguro que les encantaría saber que ya has despertado y venir a visitarte.

Me quedé mirándolo. Me gustó saber que no las había perdido y que seguían acordándose de mí.

Me quedé toda la tarde charlando con mi hermano. Me explicó historias que había vivido, lo que había aprendido en psicología y hechos que habían pasado en el mundo. Como por ejemplo, que Donald Trump había perdido las elecciones de Estados Unidos, que había habido grandes manifestaciones para defender los derechos de los negros en todo el mundo, que una chica de Suecia había iniciado una campaña para concienciar al planeta entero del cambio climático y que Musically, esa red social que usaba de pequeña, ahora se llamaba Tik Tok y había vuelto a tener mucho éxito. También hablamos sobre algunas series que mirábamos antes del accidente y me contó cómo acababan.

Hacia las nueve de la noche, me dijo que se tenía que ir, que si no no llegaría a casa para el toque de queda. Me quedé extrañada por ese último comentario. ¿Qué era el toque de queda?

A la mañana siguiente, me desperté con el sol en la cara y me quedé observando las vistas desde mi ventana. Realmente, Barcelona era mucho más bonita que el desierto y el iceberg en el que había vivido los últimos años. Y mirando por la ventana, me entraron ganas de levantarme e ir a ver el hospital, a explorar por mí misma. Pero justo cuando me iba de la habitación, la enfermera entró con el desayuno y me dijo que no podía salir, que no podíamos circular libremente por el hospital.

Así que me tuve que quedar en mi habitación y mis planes se esfumaron. Me comí el desayuno y me quedé toda la mañana en la cama, sin hacer nada interesante.

Leí algunas postales y miré un poco la televisión. Después de comer, mi hermano volvió a aparecer. Le pregunté qué era eso del toque de queda y porque siempre que me venía a visitar llevaba mascarilla. Me miró un poco alarmado y se marchó, con la excusa de que se había olvidado algo en el coche. Así que volví a quedarme sola en el silencio de la habitación.

Esta vez no tardó mucho en volver. Pero vino acompañado de la doctora.

— Cristina, no te habíamos dicho nada aún porque te acababas de despertar y no queríamos agobiarte más de la cuenta. Pero desde hace un año estamos viviendo una pandemia mundial. Quiero decir, que hay un virus, parecido a la gripe, que es bastante contagioso y muy peligroso. Hay muchísima gente que ha muerto por eso y los gobiernos de todo el mundo han tenido que tomar medidas. De hecho, tuvimos que estar tres meses sin salir de casa. Por eso todos llevamos mascarilla. Ayer comenté lo del toque de queda porque a las diez de la noche todos tenemos que estar en casa. También es por culpa del coronavirus que aún no te ha venido a visitar nadie, porque las medidas de seguridad lo prohíben.

¡Una pandemia mundial! Realmente, parecía que me hubiese despertado en una película.

Cuando se fueron, me quedé pensando. Para todo el mundo habían pasado tres años, pero yo, de un día para otro, me había quedado sin padres, sin una pierna y estaba viviendo una pandemia mundial. Más aún, todas mis amigas habían crecido tres años de golpe. Una sensación abrumadora me invadió de golpe. Empecé a respirar cada vez con más intensidad. Notaba que me ahogaba. Que el aire me faltaba ¿Qué iba a hacer? ¿Cómo iba a recuperar estos tres años perdidos? Mil preguntas me invadieron la cabeza y no tenía respuesta para ninguna.

Los días pasaron. Empecé a ir a recuperación. Volví a aprender a andar, esta vez con una pierna postiza. Además, la doctora me propuso ir al psicólogo para que me ayudara a sobrellevar mi nueva realidad. Mariona, la psicóloga a la que empecé a ir cada semana, me ayudó muchísimo. Y todas las dudas que tenía empezaron a tener respuesta, aunque para muchas, fuese que ya se vería con el tiempo, porque eran hechos que no podía controlar.

También vi a algunos familiares y a Julia. La primera vez que me vio, se puso a llorar. Me abrazó muy fuerte. Nos pasamos toda la tarde hablando, fue como si con ella el tiempo no hubiese pasado. Después de esa visita, me vino a ver algunos días más y me trajo comida para que no tuviese que comer el horrible menú del hospital.

Las dos semanas pasaron más rápido de lo que me había imaginado y por fin volví a mi nuevo hogar. El piso que Miquel había comprado era pequeño pero muy bonito. Tenía una habitación para él y otra para mí. Un acogedor salón y una cocina al estilo americano. Me encariñé rápido de ese lugar que se convirtió en mi nueva casa.

No pude empezar el curso escolar porque ya iban por la mitad. Así que me apunté a una academia para que me enseñaran lo que me había perdido en la ESO. La verdad es que no tuve mucha dificultad para entender lo que me explicaba la profesora. A final de curso hice unos exámenes para sacarme la ESO. Después de hablarlo con mi profesora, mi hermano y la directora de mi colegio, decidimos que lo mejor sería que empezase bachillerato con los que tenían un año menos, ya que empezar en segundo me iba a suponer un esfuerzo demasiado grande.

Julia me presentó a sus nuevas amigas y me ayudó muchísimo con todo.  Además, cuando el curso empezó, conocí a mucha gente maravillosa. Aunque todo fue un poco difícil debido a la pandemia. No me habituaba a salir cada día con la mascarilla ni a ver a todo el mundo con ella puesta. Por suerte, las medidas no tardaron en empezar a disminuir. Los bares, que estaban cerrados, fueron abriendo, el toque de queda desapareció y después de un año, las mascarillas se fueron para siempre. Por otro lado, mi abuela se volvió muy importante para mí y empezamos una relación muy estrecha.

Fue fácil aprender a andar con la nueva pierna. Aunque no me acababa de acostumbrar a que la gente me preguntara por ello y me miraran por la calle con pena. Pero tampoco era tan malo no tener pierna, aún seguía con vida y eso era lo más importante.

La muerte de mis padres es lo que más me costó superar. Ver que no estaban ahí esperando a que volviera del colegio, que papá ya no preparase esos garbanzos que tanto me gustaban, que mamá ya no viniese a desearme buenas noches y que ya no pudiese contar con ellos cuando estaba mal. Pero Mariona me ayudó y, después de casi un año, pude ir a verlos al cementerio. También aprendí que la gente se va. Pero que no muere del todo, porque aún nos queda su recuerdo. Y yo iba a guardar su memoria hasta el final de mis días.

Después de todo lo que me había pasado y de la pandemia, aprendí a vivir cada día como si fuese el último. A disfrutar de todos los momentos, incluso de las pequeñas cosas, como andar por las calles de Barcelona y reír con mis amigos. Me di cuenta de que la vida pasa muy rápido y que quería disfrutarla al máximo.


Poesia

Resiliència de Júlia Molina

Records amagats rere cada capa

Escapen dins la ment

Són de vidre opac, fràgils i valents.

Intenten sobreviure a base de danys

Llencen dagues que et van enfonsant

Imantats al subconscient.

Èxode d’un pou sense sortida,

Notes com de sobte tot se supera

Canvies la visió d’allò que espera

Insígnies i cicatrius del passat

Ara canten per la teva bondat.


Categoria 4 (Adults)

Microrelat

Amunt! d’Olga Sentí

Amunt, vinga, amunt, aixeca’t, alça’t, amunt, vinga!
És la mare qui crida des de l’alçada. Jo soc al llit, arraulida com un animaló, autocompadint-me en la meva dissort. Deixa’m estar! Esbufego entaforant el cap al coixí. No soc d’aquest món; floto dins d’una bombolla i no tinc gravetat. Soc un globus en l’espai obert en temps de malaltia. Algú ha tallat el cordó umbilical que m’havia de lligar al planeta des que vaig néixer i vago per una substància enganxosa, tova, flonja, llefiscosa, insegura. Els altres tenen una dimensió corpòria que contrasta amb la meva invisibilitat. Soc transparent. Soc un fantasma. Soc esperit només. Prou de llàstima, aixeca’t del llit! És la veu d’abans que m’escridassa. No moc ni un múscul. Ni les parpelles la poden obeir. Ja he finit amb la fase de palpitacions, mareigs, oblits, tremolors, dolors musculars, ofecs, estómac encongit, mals de cap, vista borrosa, cansament, insomnis, i el cap que, com una centrifugadora, no s’atura, no té un respir, no hi ha un segon de desconnexió, ni de pau, ni de calma. Quin és el pas següent? El verd de la natura i l’aigua corrent dels rius de muntanya, que m’assosseguen sempre, ara no troben l’entrada al cos, que ha quedat tapiada pel dolor. És ansietat, pronostica algú; és feblesa, sentencia un ignorant; és “cuentu” sosté el fatxenda.
És malaltia mental, m’injecta la veu amiga.
I aquesta és la clau que obre la porta. Ara puc caure avall, al pou, sense corda, ni arrapar-me enlloc, cap matalàs ni mans amigues que aturin l’espetegada que m’espera inevitablement. I caic, avall, vinga, m’enfonso, em desplomo, ben avall, vinga! I al fons, ben fosc, negre, pelut, llefiscós, humit, pudent, podrit, corromput, opac, tenebrós, lúgubre, pútrid, hi són ajagudes dues paraules, mirant-me de
front, als ulls, amb l’esguard transparent, net, brillant, serè, acollidor; una és salut i l’altra mental. M’abracen, suau, dolçament, ajudant-me a recordar com es respira, a tornar a contemplar, a pacificar el cor, a poc a poc, a esquerdar la bombolla, a tocar de peus a terra, a aturar el cap. Els faig una pregunta: com és que la violència, que té un gènere clar, no és condemnada per la societat? Callen, la resposta és tan antiga com l’anar a peu i el dolor tant profund com el centre de la terra.
Però no calen respostes; ara cal reviure.
M’aixeco, amb la ullada assetjadora de la mare, que còmplice del gènere malvat, mai no m’ha dit un amunt d’amor per molt que jo ho somiés.
La meva vida m’agafa de la mà, ens aixequem i caminem plegades amb serenor cap a la llum del sol al mig del cel.


Narrativa

Josep Amorós per WISHLIST

El sol es pon rere l’horitzó despullat, on s’endevina amb prou feines la calitja de l’aigua quieta, de l’aire calent, del vapor i el capvespre. El cel, incendiat, reverbera, i em deixo hipnotitzar, assegut a la vella cadira del porxo, pel sol que m’encega els ulls, però no tant com per no veure’t a l’aigua, el cap retallat en negre i daurat sobre el disc vermell, immens, que s’enfonsa un dia més en un mar que ja és ombra, i pinta l’estela de foc que dibuixa el camí fins on ets. Apujo el volum i gires el cap, com si busquessis les notes de Cocker en l’aire calent. Bird on a wire, cover. No et veig els ulls, les ulleres de sol no em deixen. Em trec les meves, el barret, la camisa descolorida i el vell pantaló de fil blanc, i torno a néixer de l’úter de fusta mal pintada de blau que ha acollit una tarda de mots i desig, escrits sobre els fulls de la nostra solitud compartida. De camí cap a l’aigua, trobo, a la platja, el bòxer i la samarreta retallada que hi has deixat caure per convidar-me a una trobada secreta, oculta sota el mar discret, amic, que només ho dirà a les sirenes. Una pedra em punxa el peu, però l’aigua, inesperadament calenta, salada fins a la nàusea, ja em deixa flotar. Nedo. L’instant s’eternitza en la distància i m’aturo a pocs metres, per demanar-te si vols ser la riba on refugiar el cansament dels meus dies, si vols començar la nit ara mateix. No cal resposta.

            —Encara que no t’hagués conegut, també et trobaria a faltar —les teves paraules m’acaronen i un desconsol profund em fa trontollar qualsevol certesa amb la terrible premonició de la pèrdua.

            —On eres?

            —T’esperava.

            Nadem. Junts. Cap on encara un clarobscur incert ens recorda l’incendi de fa un moment. Passem de llarg els velers fondejats, amb la seva música d’estais que repiquen mansament els pals, i ens deixem gronxar, panxa enlaire, per la tènue dansa de les ones, tímides, que no gosen ser prou per tornar-nos els cossos, d’esma, a la platja.

            —Tinc fred —has dit, de mitja veu.

            Tornem. Sortim de l’aigua i correm fins a les escales del porxo, oblidant la roba, oblidant el fred, i riem com gavines que han albirat un banc de rogers. Amb l’esquena a l’últim graó, els colzes clavats a la fusta, et convido a seure sobre el meu ventre i et miro amb la intensitat que tenia el sol fa un moment. Fem l’amor amb el ritme tranquil de les branques de sabina que es bressolen en l’última brisa del dia, abans que el vent no caigui sota les estrelles i la nit s’encalmi.

                                                           * * *

            El mar ve aquest matí del mateix punt que el sol, vestit de crestes d’escuma que es confonen amb els núvols de sal escampada pel cel. La nostra banda d’illa resta, doncs, a sotavent. Sento la solidesa de trepitjar amb peus descalços la terra que ens protegeix del llevant. Flota la posidònia. L’aigua és freda i tranquil·la dins la badia, la tempesta s’endevina fora, lluny de les braçades que em retornen el ritme d’una cançó de Van Morrison que he mig sentit aquesta nit, quan jo dormia i tu et movies per la sala, trastejant el desordre de llibres i ampolles i vasos i pedres que ha aconseguit ordenar les nostres nits

            Em giro per veure si he anat gaire lluny. Encara es veu la casa de fusta blava on ara deus dormir. Just per sobre, cinc cables de telèfon dibuixen un pentagrama a contrallum. Un ocell reposa en el tercer i convida l’estol a compondre un mi major, i tot sona al riff d’I’m not feeling it anymore. Nedo de tornada, una bona estona, però la distància ja no mesura el temps sinó l’espai que s’eternitza entre els tres acords de la cançó. Abans no s’ompli la platja, em deixo gronxar per l’aigua que va i ve d’aquest territori incert que ara és mar i ara és terra. Sorra i solitud m’arrebossen la pell i sento els cristalls de sal que em punxen cada porus, cada racó, cada cicatriu, amb un regust de l’estiu que s’acaba, el teu perfum als llavis i la teva imatge als ulls tancats.

            Pujo l’escala del porxo, encara moll i enfarinat de sorra blanca, i distrec uns instants esbandint els peus a l’aixeta baixa de la paret, com qui fa ablucions abans de trepitjar el temple. Entro, tot i això, un bon regalim d’aigua a cada petjada. Tant és, la fusta de terra ho agraeix. No sento l’olor del cafè i et penso dormint, però no ets al llit. El llençol de fil que vessa, desmanegat i ben llarg, a la teva banda, em diu amb sarcasme que és dissabte.

            On deus anar cada cap de setmana? Mai no t’ho he demanat. Dos dies per enyorar-te són com els amics que s’aparten una mica quan vols estar sol: respecten el silenci i accepten que gaudeixis el regal de la solitud. També per a mi és un regal. Si ho penses, ens enfortim, perquè tries tornar, perquè trio esperar-te.

                                                           * * *

Brea, suor, estiu i tempesta. Salnitre, gasoil i rom vell. Olor de guano, de baixamar, de drassanes i de sentina. De peix podrit, sal i aigües mortes. I un sentiment que put per sobre de tots: l’olor del naufragi.

He nedat fins al vaixell. M’enfilo per popa, aprofitant un cabestrell que sempre deixo a mà quan queda fondejat a la badia. El vell Sunion és un Tornado de trenta-un peus, noble, mariner, que navega de cenyida amb coratge, aixecant la proa sobre qualsevol vent que li posis de cara. Tot i la llevantada, vull sortir aquests dos dies. Obro la cabina i trobo un jersei de cotó gruixut i una camisa, uns pantalons fluixos que em queden grossos i la gorra. Farà fred. Comprovo la sentina, el galliner i els pallols de popa, i en trec un trinquet, que aparello fàcilment, deixant-lo a punt per a després de salpar. Halo l’àncora i l’amarro als obencs del drap amb una cabestrera perquè no s’hi emboliquin les escotes, i hisso la major, que puja suaument, mantenint la proa al vent. Prenc dos rissos, el vent s’ha entaulat i l’estrèpit de drisses i estais fan preveure un matí mogut allà fora. A la roda, busco la cenyida per apartar-me dels altres vaixells fondejats, on encara tots dormen, si és que hi ha algú, i caic amb molt de compte a la banda de sobrevent fins a agafar l’empopada. Poso el trinquet en orelles de burro, deixant que el cabrestant doni el contrapunt aspre amb els gemecs de cada dent dels ressorts, primer molt ràpids, cada cop més espaiats, fins que la vela diu prou. De seguida surto de la calma de la badia i agafo les ones de llevant, mantenint el rumb de ponent fins que hi ha prou espai per virar a migdia. La botavara trabuca amb violència a estribord i la casso, proposant un través paral·lel a la costa. Ajusto el trinquet i fixo el pilot automàtic abans de pujar sobre la cabina, des d’on observo encuriosit un parell de veles a sotavent, massa lluny per apreciar-ne el rumb. Agafat als estais, respiro amb ànsia la sal de l’aire, escolto el vent i procuro no pensar-te en el teu refugi que ignoro, que no vull destorbar.

Una gavina ha deixat caure a coberta les despulles que duia al bec, com si vingués del vaixell dels cadàvers, i penso que, ara mateix, poques milles més al sud, moltes embarcacions seguiran la mateixa derrota tenyida de sang, com el cap de la gavina de Poe, en aquesta mar d’infàmia que amaga els morts que ningú no vol veure. Solcar les aigües que ens van dur la civilització no hauria de ser una singladura de mort, mai més, no en la mar que estimo i que avui acull la solitud plena, viscuda, que em fa sentir d’acord amb mi mateix i rebel amb un món que em nego a entendre.

Quan ultrapasso el cap més meridional, sota el far de la fi del món, la mar, sense l’obstacle de l’illa, colpeja amb fúria l’amura de babord. Viro per agafar la llevantada de cenyida i el Sunion aixeca el nas, orgullós, esquitxant amb violència l’aigua embravida però sense embarcar-ne una sola gota. Ajusto les escotes com qui vola un estel, sense tensar-les, deixant que voli. La ferocitat dels elements em fa sentir molt petit, despullat, però m’estimula els sentits, les alertes, la certesa de ser un supervivent. En aquesta banda no veig cap més vela que el terç de la meva que emergeix dels rissos i el minúscul trinquet, tibant fins a fer cruixir pals i cables sobre la coberta mullada. Em deixo atrapar per la poesia de tanta violència tan ben orquestrada. A diferència de la que infligim els homes, mesquina i covarda, el vent, la mar, l’univers, es desencadenen gràcies a un ordre infinit que ens empetiteix fins a la insignificança. Quan hi vam arribar, el món ja era vell. Quan en marxem, seguirà sent jove.

                                               * * *

            Han estat dos dies d’intensitat. A la mar i al meu cap. La profunditat de les valls entre ona i ona m’han fet pensar en els forats de l’ànima, entre un port i el següent, en aquesta singladura que ha estat la meva vida. Potser ja no vull un altre port, la derrota del vaixell té el mateix nom que el destí. Naixem per ser derrotats, i només ens pot consolar el viatge, aquesta altra derrota, homònima i contradictòria, que solca aigües ignotes fins que ja no esperem arribar enlloc.

            Fondejo a trenc d’alba. El sol tornarà a sortir sobre la casa de fusta blava, començo a endevinar-ho a cada braçada. Cansat, xop d’aigua i tristesa, pujo els quatre graons del porxo i entro. És dilluns. M’acosto a la paret del fons i giro el teu retrat, el que et vaig pintar fa tants anys, per tornar a posar-lo de cara, perquè la teva presència obri, de nou, el miracle que jo sobrevisqui una altra setmana.


Poesia visual

Toni Almeda